Dictatus Papae

Dictatus Papae

Tipus	obra escrita i grup
Llengua original	llatí
Tema	Papo-caesarism (en)
Publicació	març 1075
Autor	Gregori VII

Els «Dictatus Papa» (Principis del papa), són una relació de 27 axiomes que, publicats en el 1075, recollien l'ideari polític-religiós del papa Gregori VII. Alguns historiadors argumenten que van ser escrits (o dictats) pel mateix Gregori VII, altres consideren que van ser redactats posteriorment i que tenen un origen diferent per justificar el poder papal. L'any 1087 el Cardenal Deusdedit va publicar una col·lecció de decrets, dedicats al Papa Víctor III, que representaven la llei del cànon eclesiàstic que havia recollit de diverses fonts, tant legítimes com falses (com el Pseudo-Isidor). Els Dictatus Papae coincideixen tan estretament amb aquesta col·lecció, que hi ha diverses teories que argumenten que es van basar en ella, i que per tant els Dictatus van ser recopilats i redactats posteriorment a l'any 1087.

Els Dictatus Papae comencen amb una capçalera que suggereixen que el papa és l'autor, però no van ser àmpliament divulgats més enllà del cercle immediat de la cúria papal. Cap dels conflictes papals de l'any 1075 i següents semblen estar directament relacionats amb la seva publicació, tot i que la política del papa Gregori VII i els seus seguidors durant aquests conflictes semblen seguir el mateix esperit.

Els principis expressats en els Dictatus Papae resumeixen en gran part els principis de la reforma gregoriana, que havia estat iniciada per Hildebrand de Toscana abans de convertir-se en el Papa Gregori VII. L'axioma amb què s'arrogava el dret de deposar emperadors va dissoldre l'equilibri altmedieval simbolitzat per les "dues espases", el poder espiritual i el poder temporal, els poders complementaris de la potestas (o imperium) i la auctoritas que havia regit a Europa occidental des de l'època dels merovingis, basat en precedents romans.

Segons els Dictatus Papae, la unitat de la societat cristiana queda fonamentada només per la fe. L'ordre laic no té una altra funció d'executar les ordres formulades pel clergat i el seu monarca absolut, el Papa, vicari de Crist. De fet, és el Papa l'únic titular legítim de l'Imperi, que pot delegar el seu poder en els sobirans temporals i reprendre el seu govern. L'Emperador és considerat com un simple cooperant subordinat del Papa.

Aquests nous postulats donaven peu a l'anomenada "hierocràcia" (el Papa és el sobirà absolut). A causa del seu contingut polític, aquests decrets no van ser publicats ni el Sacre Imperi Romanogermànic, ni en els regnes ibèrics ni a Anglaterra.